ACOTXANT L'ÀVIA

Montserrat de nit

 Els dies s'han escurçat i comença a fer fred, i m'ha vingut al record aquest fet entranyable.

Cada nit, abans d'anar a dormir, entrava discretament a la cambra on jeia la seva àvia impossibilitada i, sense fer soroll, mirava si estava desperta i la besava tot dient-li "Bona nit".

A voltes era molt tard i la seva àvia ja dormia. L'acotxava amb tendresa i li feia un petó.

Algun matí l'àvia deia: "Ahir no va venir en ... a dir Bona nit". Devia anar a dormir massa tard.

Sí que hi havia anat, però no l'havia volgut despertar.

Què bonic el gest d'aquest noi de 17 anys que s'adonava de la solitud i de la malaltia d'aquesta persona gran que tant s'havia desviscut per tots.

I ell, que gairebé sempre era el darrer a pujar al llit perquè tenia treballs, exàmens,  però el seu bon cor l'impulsava a pensar en l'altra persona, i a voltes la feia riure amb els seus acudits, li explicava novetats, o simplement s'hi apropava per acotxar-la i dir-li "Bona nit".

Com hem d'aprendre d'aquestes persones bones, que fan el bé senzillament, sense que ningú se n'adoni.

Algun dia, segurament, escoltarà, adreçades a ell, aquestes paraules:

"Veniu, beneïts del meu Pare perquè tenia fam i em donareu menjar, tenia set i em donareu beure, era estranger i m'acollireu...".

Hi podríem afegir: "Tenia fred, i em vares acotxar...".